Volem compartir, pel seu interès evocador, un fragment sobre Sabadell, escrit per l'artista i escriptor Joan Vilacasas, dins l'obra Escrits:
 |
| Joan Vilacasas, Planimetria S.X.83 (1997) Pintura y técnica mixta, 40 x 32 cm Colección M.C. V. |
 |
| Dibuix de Joan Vilacasas |
SABADELL (Fragment)
“Jo vaig llogar a Sabadell les golfes d’una vella casa en un dels més antics carrers, sota l’església de Sant Feliu. El balcó, petit i rovellat, donava damunt les teulades, que eren un bé de Déu de color. Els caps al tard, però, daurades de cadmis i ocres esdevenien d’una bellesa infinita, que jo no sabré explicar mai. Al fons les muntanyes de Sant Llorenç i Montserrat en blau turquesa i molt amunt un tros de cel groc impressionant.
En aquest petit balcó vaig col·locar-hi dues gerres de terra vermella amb dos esqueixos de gerani dintre, que ben aviat s’enfilaren paret amunt, per a millor contemplar en la llunyania. Els diumenges a la tarda, de braços a la barana d’aquell balcó del carrer de Sant Antoni, he escoltat el silenci més sublim de la meva vida. Només de tant en tant m’arribaven mig perduts els crits del partit de futbol que es jugava allà dalt, a la Creu Alta. Mentre la bona dona del pis de sota prenia la fresca, mig endormiscada.
I encara hi ha qui diu que Sabadell no li agrada! Ves si no és extraordinari poder viure en aquesta ciutat on tothom es coneix, on la gent va a l’hora, i on un pot posar-se en samarreta a l'eixida de casa seva, construir un galliner o cavar quatre alfàbregues, lluny dels pisos de la capital, que encaixonen i ofenen.
Una ciutat que té la sort de no tenir a penes res per a mostrar als turistes, i de la qual quan algú me’n parla tafanerament demanant-me què tenim digne de veure’s, jo puc respondre-li orgullosament: Res. Copiant en certa manera a Stravinsky, quan li demanaren el que representava la seva música.
Jo estimo Sabadell, doncs, tal i com ella és. Sense afegir-hi ni treure’n res. Magnífic exemple de caràcter i austeritat! Vivint tan a prop de la capital, la meva ciutat no vol estirar més el braç que la màniga, es sent joiosa d’ésser només una ciutat. Per això quan les persones que s’estimen i es senten importants, en parlen amb menyspreu tot allunyant-se’n i dient: “Ves si no és una pena! Almenys hi haguessin a casa nostra coses que ens distraguessin: espectacles, monuments, parcs, grans avingudes, salons de te, aparadors per a mirar... Llavors donaria goig...”, recordo tristament aquelles dues senyores sud-americanes que al Louvre i davant la Venus de Milo deien amb un profund sospir: “¡qué lástima que no tenga brazos! Estaría preciosa”...
Sí, contra el que alguns puguin creure, a mi m’agradaria molt poder viure tots els dies de la meva vida a Sabadell, dalt el meu estudi del carreró de Sant Antoni, comptant les hores que toquen les campanes de Sant Feliu i veient pondre’s el sol darrera Montserrat els diumenges a la tarda, en una pau trencada només, de tant en tant, per la remor llunyana d’un gol ben marcat.”
VILACASAS, J, (1954) Escrits, Fundació La Mirada
